Acceptem-ho: ens és nou, i això fa por. El moviment anticapitalista ha assumit molt recentment la lluita feminista com a pròpia, si és que es pot dir que això mai ha arribat a passar. Tenim les nostres dificultats i mancances, és lògic. Però cal tenir molt present d’on partim per ser conscients de què reproduïm, poder fer-ne autocrítica, transformar-nos i avançar.
A les feministes ens diuen feminazis. I en fem broma. En fem broma entre nosaltres, als propis col·lectius i entorns feministes, i ne’n fem fora, amb les companyes del moviment. Sabem d’on ve l’atac, en coneixem el seu origen. El feminisme avança i fa trontollar el patriarcat que, alhora, desplega totes les armes per deslegitimar i ridiculitzar aquesta lluita. En som conscients. De fet, si el patriarcat es defensa és perquè se l’ataca així que, després de tot, i malgrat tots mals emocionals, serà que ho estem fent bé. És ampliàment acceptat l’origen d’aquest recel cap al feminisme: és la por a l’empoderament de les dones i l’ensorrament de les relacions patriarcals. Arribats a aquest punt, abordem ara la qüestió feminista dins el moviment anticapitalista.
Darrerament, sobretot després de l’èxit de la Vaga de Totes, el tema del treball de cures està al centre del debat. Sembla que, per fi, s’està incorporant el discurs feminista dins el moviment. Tot i així, sent sinceres, no podem parlar d’un moviment anticapitalista que sigui feminista, ni tan sols d’un moviment que no tremoli ni qüestioni en sentir la paraula “feminisme”. No és casualitat, tampoc, que el tema feminista assimilat des de l’anticapitalisme sigui el del treball de reproducció. Després de tot, no deixa de ser una aportació a l’anàlisi de les relacions de producció, així que la seva incorporació no suposa una gran transgressió per l’anticapitalisme.
Està costant trencar esquemes, segles de lluita partint del subjecte classe, analitzant les desigualtats socials des de les relacions amb l’economia. Però adoptar un discurs feminista no vol dir annexar-ne l’anàlisi del treball domèstic a la qüestió de classe, sinó fer un apropament real i complet a la qüestió de gènere. Sí, la dona pateix una explotació domèstica, i sí, és una realitat oblidada i essencial a les relacions de classe; però si només analitzem la relació de la dona amb la producció estem ignorant gran part de l’opressió patriarcal.
És en aquest punt on cal, una altra vegada, remarcar i admetre que ens és nou. Entendre que les relacions socials que estem intentant trencar no són només en base a la producció, com fins ara. No és només la dona i l’economia invisible, la dona i la reproducció de la mà d’obra, la dona i la doble explotació… No. És també els rols socials en el poder i la submissió, l’home blanc heterosexual de classe benestant i les altres. L’alteritat, i la relació social que s’hi dóna.
La figura de la dona virtuosa, l’heteronormativitat, la pressió estètica, els assassinats masclistes, la permanent cosificació i infantilització… Tot. Si es vol afimar que aquestes relacions socials s’originen des d’un inici en la divisió sexual del treball, endanvant. L’ou o la gallina, és indiferent. Però no volguem fer veure que l’opressió patriarcal pot ser analitzada tan sols des de les relacions de producció. L’opressió de la dona no es pot reduir a una opressió de classe.
Llavors, què està provocant aquest fre per assimilar tota la lluita feminista en la seva globalitat, més enllà de l’anàlisi de la dona com a classe? Si sabem que el moviment feminista és en essència anticapitalista, si les companyes ens repeteixen dia rere dia que no s’enten un feminisme que no lluita contra l’opressió de classe, què és el que provoca aquest rebuig del feminisme en la seva totalitat per part del moviment anticapitalista? Havent-ne analitzat l’origen del recel social cap al feminisme com a resposta des del patriarcat, podem realment concebre que no és el patriarcat el que des del moviment anticapitalista està sent prudent amb el feminisme?
Els afegitons a la paraula feminisme sobren, són només una forma de rebuig per no voler acceptar la lluita feminsita. De la mateixa manera que no es rebutja el mot sindicalisme pel fet que existeixin sindicats que en tinguin una concepció pervertida, no rebutgem el mot feminisme per aquelles corrents que no compartim.
Acceptem-ho, és simplement impossible. És impossible que totes les dificultats per assimilar la lluita feminista no siguin patriarcals.
Així doncs, aquest recel des de l’anticapitalisme no és res més que una altra expressió del patriarcat. És d’aquesta manera que el sistema patriarcal es defensa dins el moviment anticapitalista, reduint la qüestió feminista com a una aportació a la qüestió de classe. Però sabem que no és només això i que ens cal una nova visió i una anàlisi purament feminista per abordar les diferents expressions i opressions del patriarcat. Les feministes ho sabem i, malgrat tots els maldecaps sorgits de la convivència amb el patriarcat i les seves manifestacions en espais anticapitalistes, seguim contruint i seguim avançant.
La Trama Feminista de Sants 